La fi del “mentor-guru”: per què els emprenedors no necessiten respostes, sinó algú que actuï com a mirall

Durant anys, l’ecosistema ha repetit un missatge gairebé ritual: “aconsegueix un mentor”. Llibres, incubadores, blogs i xerrades TED l’han presentat com una veritat indiscutible. Però aquest model comença a quedar curt. Els emprenedors en fase de creixement no necessiten un gurú que els doni respostes, sinó algú capaç de confrontar-los amb criteri.

No un “mentor”, sinó un acompanyant empresarial.

Aquest enfocament trenca amb la lògica tradicional que situava el mentor com una figura gairebé oracular. En un entorn lineal podia tenir sentit; avui, en un escenari complex i volàtil, el creixement real exigeix una altra cosa. No s’avança amb fórmules heretades, sinó amb pensament compartit, amb diàleg exigent i amb relacions entre iguals.

L’acompanyament empresarial no es fonamenta en l’autoritat, sinó en l’experiència posada al servei de l’altre. No es tracta de replicar allò que va funcionar en un altre moment o en un altre mercat, sinó d’ajudar l’emprenedor a pensar millor, amb més perspectiva i menys soroll. L’objectiu no és dir què s’ha de fer, sinó ampliar la mirada perquè cada decisió tingui més criteri i més context.

Però aquest mirall no és únic. Cap persona pot abastar tots els angles que una empresa en creixement necessita. Per això, cada vegada més, el valor es troba en comunitats on conviuen múltiples mirades, expertise i trajectòries. Xarxes com Netmentora permeten que un emprenedor accedeixi no només a un acompanyant, sinó a un conjunt de líders capaços d’il·luminar problemes des de disciplines, sectors i experiències diferents. La lucidesa no es construeix en solitari: es construeix en xarxa.

En aquest context, l’acompanyament supera amb escreix la mentoria. No ofereix dreceres ni un “sí” complaent. Ofereix fricció que ordena idees, honestedat que evita autoenganys i contrast que prevé decisions precipitades. Com recorda Morillas: “Un emprenedor no s’enfonsa per falta d’ànim; s’enfonsa per falta de realisme”. I el realisme rarament neix de converses còmodes.

Retribuir a la comunitat, en aquest model, no vol dir transmetre un llegat estàtic, sinó participar en un exercici col·lectiu de pensament crític. No es retorna saviesa; es retorna lucidesa. L’acompanyament no modela l’emprenedor: l’ajuda a descobrir la seva pròpia manera de liderar.

Tot apunta que l’ecosistema emprenedor avançarà en aquesta direcció. La mentoria tradicional continuarà existint, però el seu paper serà menor en un món on el creixement depèn de converses honestes, relacions horitzontals i comunitats capaces de sostenir decisions difícils. Ningú creix sol, i ningú creix bé només amb respostes: es creix amb bones preguntes.

Els emprenedors ja no busquen herois. Busquen persones que els ajudin a veure allò que, sols, no veuen; que ampliïn el seu criteri i que qüestionin les seves creences quan cal. Busquen converses que transformin, no discursos que tranquil·litzin. I busquen comunitats que aportin llum, no soroll.

Si aquesta manera d’entendre el creixement et resulta familiar —criteri compartit, pensament exigent i una xarxa de mirades diverses— potser té sentit explorar com treballem. A Netmentora, l’acompanyament no es proclama: es practica.

Si creus en aquest enfocament, aquí hi trobaràs una xarxa que funciona igual.